Cada hora, una aventura

Hola! sóc Laia, hui vénen un amics a jugar a "conillets amagar, que la llebre no té por..." Jugarem en ma casa a les cinc i mitja i aquesta vegada vaig a guanyar-los.
Ma mare ha comprat un rellotge de peu, d'aquells grandots que tenen una porta per a donar-li corda. Serà un bon amagatall, de segur que així no em trobaran.

Ja ha arribat Paula, la meua amiga preferida i Marc, el seu germà major.

Una estoneta més tard, vindran Raül i Josep, que son més menuts que jo, juguem a les tisoretes per veure qui paga primer. Li toca a Paula, que ha perdut. U, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu... diu ella. Jo estic amagada al rellotge, però quan vull eixir, la porta es bloqueja, no s'obri! De sobte una llum il·lumina tot el rellotge, la campana sona, "ton, ton ton, ton, ton, ton" Una porta s'obri. Què es?- pense jo. I entre cap endins. Oh! Què bonic! És un jardí preciós. Sembla que estic en un somni. Sis arbres grans i frondosos, una piscina amb forma de dofíí unes plantetes de color rosa que quan ix el Sol canten una cançó. Hi ha una porta que he de creuar, quan em decideixc es fa tot fosc i apareix un home que em diu...
"Per a creuar aquesta entrada,
unes proves has de passar:
un pont màgic has de trobar

dues pomes blaves hauràs d´agafar

unes paraules màgiques hauràs de pronunciar

i a les set de món canviaràs.

Només tens trenta minuts.

No et quedes pensant i comença a buscar."

Paraules màgiques?, ja han passat trenta minuts?- dic jo. I de sobte, un pardalet passa i em deixa una carta que duu al bec. Quan l'agafe hi havia escrites unes paraules rares. Oh! Són les paraules màgiques que necessitava!

"La rama, de la cama, de l'arbre a coure,

al llit de nit i a la vall en cavall."

Ja ho tenia tot, les pomes en els arbres i les paraules màgiques. Sols em faltava buscar un pont on poder pronunciar-les.

Ah! Ja l'he trobat al costat d'un jardí. Em queda un minut per anar i pronunciar les paraules ràpidament.

"La rama de la cama, de l'arbre a coure,

al llit de nit i a la vall en cavall."

Uf! Quina hora és?. Les set! Una altra porta s'obri. Què serà? Oh! no! què trist! És la tardor, crec. No, no és la tardor, és el vent que ha fet una terrible malifeta amb les fulles i les flors. L'he de buscar i dir-li que no pot maltractar el jardí, que l'està deixant molt lleig.

Quan anava de camí per a buscar al vent, vaig veure una xiqueta de genolls dalt d'un banc. Vestia amb roba molt alegre i no parava de dir: "Laia torna, Laia torna, que cada guarda ha perdut el seu món!. Jo, preocupada, no entenia res de res. Eren les set i encara faltaven dues hores per a poder ajudar a cada guardià a tornar al seu món.

He de buscar una solució - vaig pensar. Alegria de viure era el nom de la xiqueta, així que li vaig dir que m'acompanyara a buscar la resta de guardians i ens vam adonar que a cadascun li deien igual que al seu món.

Així, al de les sis li deien Rellamp de por. Però estaven desordenats, no sabiem on buscar i on trobar els altres. Vaig pensar que igual el vent tenia alguna solució i me'n vaig anar a buscar-lo.

Sense saber com, vaig canviar de porta. La de les huit estava plena de dolços, seria per això de: "a les huit a la taula i al llit, al primer crit".

Vaig passar d'allí a la porta de les nou i, cosa estranya, em vaig trobar amb dues persones, un home vestit de dolços, un altre que anava tot ben vestit de vermell. Allà al fons del camí, hi havia un núvol gran, ple de vent per dins. Què bé! Era ell, el vent que havia estat buscant al llarg de tant i tant de temps! Si tot anava bé tindria la solució. I així va ser, ell em va explicar que sols hi havia quatre portes i cada hora no era com jo pensava. El que calia fer era tan senzill com col·locar cada guardià al seu món com ell sabia. Ell m'ho va dir i jo sense aturar-me un segon, els vaig recol·locar.

Alegria de viure havia d'anar al món de les sis. Rellamp de por a les set, Dolcet, amb els dolços, al de les huit, Vermell, el de la capa vermella, al de les nou.

Quan cadascú es va col·locar al seu món, la porta es va obrir i Paula em va pillar.

Aleshores em vaig adonar que era l'única que podia entrar en el món del rellotge, que era el meu món màgic i el temps sí que es podia parar.

Fi