Hui és dimecres i la classe de valencià ha començat com qualsevol altre dia, ha entrat Enric per la porta saludant i començant el dictat. El text d'avui era bonic, parlava de tradicions antigues.
Quan tots estàvem callats per a no perdre'ns, hem pogut escoltar una música molt curiosa: “tan tin tun”, sonava suau i clar, per tot arreu encara que sense venir de cap lloc en concret, però Enric ha seguit dictant i nosaltres escrivint sense alçar la vista del que estàvem fent i la música seguia “tan tin tun...”, quan ha començat la classe a omplir-se d'un remor que anava creixent en estendre's per totes les aules de l’ Institut.
Les xiques portàvem enaigües, calçons i calces de punt de ganxo, els xics també vestien calçons i unes camises blanques, alguns a quadres de colors, fins i tot alguns portaven jupetins i polaines de cuir, Enric també tenia un barret redó, d'ala ampla. Ha sigut per a desmaiar-se, ningú sabíem com reaccionar i de fons seguia el “tan tin tun” tocant tranquil·lament com si fóra la banda sonora d'aquesta situació absurda.
En eixir al passadís ens hem trobat a Héctor que tranquil·litzava a les classes, portava un jupetí de pell d'ovella amb la marca del Majoral i va entrar en la classe. Del que ens havíem donat compte és que no podíem parlar com normalment ho fèiem, sinó que ho fèiem uns en vers, uns altres com els habitants de l'horta antiga fins i tot alguns ballaven el “tan tin tun” amb els pals, espases i cobertades com si se saberen de tota la vida les mudances d'un “dance”.
Així que quan els professors havien acabat de parlar, sentim a Enric dir-nos:
- “Doncs…rèdies! quina volada, són les coses d'aquest segle!”
També havien desaparegut els telèfons, els ordinadors i no hi havia manera de poder obrir les portes de l’ Institut. Però el que estava clar és que no podíem fer classe en aquestes condicions perquè quan Enric va intentar de nou parlar-nos…
- “I jo una altra vegada, com fa anys…
que em trobava, mestre, ací
perdent el temps i el judici
a ensenyar als joves
i a portar tot el compte
de la vila i els veïns… “
Quina contrarietat!
Així que ens van donar permís per a esmorzar però no teníem motxilles, en el seu lloc hi havia sarrons, cistelles plenes de pa casolà, formatge, pernil, tomaques i fruita en quantitat, ajuntàrem tot el menjar i les taules i celebràrem tots junts un dels esmorzars més divertits a la història d’aquest Institut de Guadassuar, en acabar, ens vam posar a ballar en el passadís amb les altres classes el “tan tin tun”.
Ho estàvem passant realment bé tots junts, quan sentim renillar un cavall i traiem el cap al gran finestral, allí hi havia una fila de cavalls grans, xicotets, negres, blancs, marrons, enganxats a carros i carruatges també de totes les grandàries i colors que ocupaven la major part del pati.
Però se sentia una sensació estranya, massa silenci…el “tan tin tun” havia deixat de sonar mentre miràvem els cavalls. Ens miràrem a nosaltres mateixos i les meues puntes dels punys de la camisa havien desaparegut, les enaigües, tot! en el seu lloc estava el jersei roig i els vaquers, tot havia tornat a la normalitat. Els cavalls i els carros eren cotxes moderns. Vam tornar a les aules quasi al mateix temps que sonava el timbre, vam arreplegar les motxilles i ens vam anar a casa.
Tots teníem en el cap una musiqueta antiga que ens rondava, encara que no ens atrevíem a cantar-la en veu alta.
L'endemà en l’ Institut vam trobar a Adela molt contenta, el fred que prometien aquests dies i la fastigosa crisi econòmica sembla que hui no li afecta a ningú dels que estem ací, fins i tot els que no solen somriure, només entrar a l’ Institut es contagien de l'ambient i somriuen també amb la mirada.
En entrar en classe, Enric ens ha saludat amb un somriure llevant-se el seu nou barret, sembla que el matí d'ahir ens va portar més d'un canvi.
