amigos en los yermos

29 de febrero de 2012

Se me van las horas


Que nadie piense que abandono,

sólo se me van las horas

haga sol o haga viento

siempre estoy con el libro abierto.

Las tardes de miércoles y viernes

columpio un poco más las horas

con mi tigre de miel, según Jordi,

y escribo en algunas hojas.

Hemos tenido movidas

que nos hacen pensar mucho

y actuar más.

Nos llamamos estudiantes y

estudiamos día a día

pero no queremos aprender

todo lo que nos enseñan.

Porque estos ataques brutos

que de gratuitos, nada

nos lo quitan del colegio

para pagar a la guardia,

y hasta el jefe de policía, nos trata a patadas.

Reflejan mucha ignorancia en sus gestos,

se ven, aunque se tapen la cara

y aunque crean que dan ejemplo

a mi no me enseñan nada.








14 de febrero de 2012

En tu día





Siempre quise plasmar en un dibujo
lo más bello, escribir en un soneto
líneas precisas y texto escueto,
expresar de unos ojos el embrujo,

disfrutar como musa de su influjo.
Mujer, joven y hermosa, y siendo reto
esgrimirla en el más simple boceto.
Hace ya tiempo que tuve ese lujo

reflejo. Querida como ninguna
hoy puedo al fin comunicar su nombre,
Neus Sangüesa Asensi, es la fortuna

para que nadie piense ni se asombre,
cada noche me alumbra como luna
y en mis letras es cariño como hombre.


¡¡¡FELICIDADES!!!

Alberto Villén Pinilla





5 de febrero de 2012

Tan, tin, tun



Hui és dimecres i la classe de valencià ha començat com qualsevol altre dia, ha entrat Enric per la porta saludant i començant el dictat. El text d'avui era bonic, parlava de tradicions antigues.
Quan tots estàvem callats per a no perdre'ns, hem pogut escoltar una música molt curiosa: “tan tin tun”, sonava suau i clar, per tot arreu encara que sense venir de cap lloc en concret, però Enric ha seguit dictant i nosaltres escrivint sense alçar la vista del que estàvem fent i la música seguia “tan tin tun...”, quan ha començat la classe a omplir-se d'un remor que anava creixent en estendre's per totes les aules de l’ Institut.
Les xiques portàvem enaigües, calçons i calces de punt de ganxo, els xics també vestien calçons i unes camises blanques, alguns a quadres de colors, fins i tot alguns portaven jupetins i polaines de cuir, Enric també tenia un barret redó, d'ala ampla. Ha sigut per a desmaiar-se, ningú sabíem com reaccionar i de fons seguia el “tan tin tun” tocant tranquil·lament com si fóra la banda sonora d'aquesta situació absurda.
En eixir al passadís ens hem trobat a Héctor que tranquil·litzava a les classes, portava un jupetí de pell d'ovella amb la marca del Majoral i va entrar en la classe. Del que ens havíem donat compte és que no podíem parlar com normalment ho fèiem, sinó que ho fèiem uns en vers, uns altres com els habitants de l'horta antiga fins i tot alguns ballaven el “tan tin tun” amb els pals, espases i cobertades com si se saberen de tota la vida les mudances d'un “dance”.
Així que quan els professors havien acabat de parlar, sentim a Enric dir-nos:
- “Doncs…rèdies! quina volada, són les coses d'aquest segle!”
També havien desaparegut els telèfons, els ordinadors i no hi havia manera de poder obrir les portes de l’ Institut. Però el que estava clar és que no podíem fer classe en aquestes condicions perquè quan Enric va intentar de nou parlar-nos…
- “I jo una altra vegada, com fa anys…
que em trobava, mestre, ací
perdent el temps i el judici
a ensenyar als joves
i a portar tot el compte
de la vila i els veïns… “
Quina contrarietat!
Així que ens van donar permís per a esmorzar però no teníem motxilles, en el seu lloc hi havia sarrons, cistelles plenes de pa casolà, formatge, pernil, tomaques i fruita en quantitat, ajuntàrem tot el menjar i les taules i celebràrem tots junts un dels esmorzars més divertits a la història d’aquest Institut de Guadassuar, en acabar, ens vam posar a ballar en el passadís amb les altres classes el “tan tin tun”.
Ho estàvem passant realment bé tots junts, quan sentim renillar un cavall i traiem el cap al gran finestral, allí hi havia una fila de cavalls grans, xicotets, negres, blancs, marrons, enganxats a carros i carruatges també de totes les grandàries i colors que ocupaven la major part del pati.
Però se sentia una sensació estranya, massa silenci…el “tan tin tun” havia deixat de sonar mentre miràvem els cavalls. Ens miràrem a nosaltres mateixos i les meues puntes dels punys de la camisa havien desaparegut, les enaigües, tot! en el seu lloc estava el jersei roig i els vaquers, tot havia tornat a la normalitat. Els cavalls i els carros eren cotxes moderns. Vam tornar a les aules quasi al mateix temps que sonava el timbre, vam arreplegar les motxilles i ens vam anar a casa.
Tots teníem en el cap una musiqueta antiga que ens rondava, encara que no ens atrevíem a cantar-la en veu alta.
L'endemà en l’ Institut vam trobar a Adela molt contenta, el fred que prometien aquests dies i la fastigosa crisi econòmica sembla que hui no li afecta a ningú dels que estem ací, fins i tot els que no solen somriure, només entrar a l’ Institut es contagien de l'ambient i somriuen també amb la mirada.
En entrar en classe, Enric ens ha saludat amb un somriure llevant-se el seu nou barret, sembla que el matí d'ahir ens va portar més d'un canvi.

3 de febrero de 2012

El pètal (a classe amb José Mena)


En la classe de valencià Enric, el meu professor, ens ha demanat que férem la descripció d'alguna cosa senzilla i m'he decidit a fer-ho del pètal d'una flor. Havia pensat en forquetes del pèl o pinces de la roba, però la veritat és que estic contenta d'haver-ho fet sobre el pètal d'una flor perquè crec que representa la senzillesa en si mateixa i així podia investigar sobre totes les utilitats que té, que no són poques.

Per a decorar el treball he recorregut al ull expert de José Mena utilitzant les fotos de la seua web www.menanat.com encara que al treball només en vaig posar dos. Moltes gràcies per la teua inestimable ajuda, José!!


EL PÈTAL

Un pètal és una fulla floral que ocupa la part més visible d'una flor, portador de microscòpiques glàndules productores de nèctar, forma part de la corol·la. Cridaner i acolorit protegeix com un escut les parts reproductives al mateix temps que compleix la funció de contribuir a la reproducció d'una planta atraient als pol·linitzadors amb els seus aromes i colors.
Un pètal és suau al tacte, pot tenir moltes formes, colors, aromes i sabors, últimament està de moda adornar plats i postres amb pètals de flors combinant-los segons es vulguen destacar els sabors i les propietats perquè el pètal també té ús medicinal combinat amb altres pètals, altres substàncies o en infusió, com la camamilla d'efecte descongestionant, la violeta o la til·la com a relaxant o les múltiples qualitats del saüc que s'utilitzen des de l'edat dels metalls.Fa més de cinquanta anys que existeix una teràpia floral que actua sobre les persones de manera natural feta amb pètals de 38 flors diferents que són conegudes com a flors de Bach en honor al doctor Edward Bach que va ser qui la va desenvolupar. Aquest home va descobrir que algunes flors afectaven anímicament a les persones evitant així malalties provocades per un baix estat d'ànim com les depressions, o el stress.
Un pètal és part important en la història per ser un dels elements decoratius i simbòlics més utilitzats. Des de fa 5.000 anys es conreaven a Xina roses per a llançar els seus pètals al pas de la reialesa i com a adorns de cabells, ventalls i vestits.
Un pètal depenent de la classe de flor de la qual provinga pot durar més o menys temps fresc sense perdre les seues qualitats, algunes flors com les semprevives no canvien el seu aspecte en assecar-se, no es podria saber només a simple vista perquè els pètals no es desprenen sinó que es queden subjectes a la flor canviant el seu tacte fresc i suau per un paregut al paper però sense alterar res el seu color.
El pètal hui en dia serveix per a mesclar-se amb altres elements decoratius com les espècies o la fusta natural tallada per la seua facilitat per a absorbir les olors, els pètals que s'han assecat amb aquesta fusta conserven el seu aroma i es fan centres de taula que perfumen la casa al mateix temps que l'adornen.
Un pètal ha sigut sempre també un recurs artístic molt ben acollit per la sensació de lleugeresa i senzillesa que inspira el seu vol en ser portat per l'aire. Artistes de tots els llocs del món han destacat alguna vegada en la seua carrera la seua preferència per les flors i els seus pètals, hi ha obres molt famoses com “Els gira-sols” de Vincent Van Gogh en la qual els pètals de les flors donen el color i la llum al quadre. Del pètal aprenem lo importants que són les coses xicotetes.