El nostre dia a dia es una fàbrica de records, unes vegades en silenci o fent una passejada, recordem les coses que ens passen o ens han passat i ens sentim tristos o contents, tot depén de com siga el record. Els majors quan ens parlen moltes vegades ens conten un record darrere d´un altre i així ens enriqueixen també, per que ens ensenyen amb la seva experiéncia o ens fan riure. Com la meua iaia Mari que de xicoteta jugava amb els amiguets del veïnat, tots vivíen molt a prop del Trinquet i un dia no van tindre altra ocurrència que els forats que abans feien servir d´excusat, allí en el Trinquet, els van tapar tots tapadets amb terra i arena. L´amo els va anar al darrere corrents amb una granera a la mà, però ja estaven tots amagats. D´una bona es lliuraren. La meua iaia conta que casi ni respirava amagada baix de les coixineres del pà en aquell rebost tan gran de la seua antiga casa. A veure vosaltres qué recordeu ací...
16 de abril de 2010
Records
El nostre dia a dia es una fàbrica de records, unes vegades en silenci o fent una passejada, recordem les coses que ens passen o ens han passat i ens sentim tristos o contents, tot depén de com siga el record. Els majors quan ens parlen moltes vegades ens conten un record darrere d´un altre i així ens enriqueixen també, per que ens ensenyen amb la seva experiéncia o ens fan riure. Com la meua iaia Mari que de xicoteta jugava amb els amiguets del veïnat, tots vivíen molt a prop del Trinquet i un dia no van tindre altra ocurrència que els forats que abans feien servir d´excusat, allí en el Trinquet, els van tapar tots tapadets amb terra i arena. L´amo els va anar al darrere corrents amb una granera a la mà, però ja estaven tots amagats. D´una bona es lliuraren. La meua iaia conta que casi ni respirava amagada baix de les coixineres del pà en aquell rebost tan gran de la seua antiga casa. A veure vosaltres qué recordeu ací...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
8 comentarios:
Hola Neus, soc Maria, sols puc parlar amb tu el cap de setmana, perquè ma mare entre setmana no em deixa entrar. Dir-te que m'agradat molt la història de la teua iaia, el meu iaio Bernardo que està malet em conta moltes històries divertidíssimes de quan era xicotet, i ma tia Fina a vegades també. He intentat fer algun poema, algun dia l'escriuré i ja em diràs si t'agrada. Felicitat per el teu cosinet.
Hola María, sí que conten coses divertides, si, i ells també disfruten.
Podríes penjar algún poema, si vols mel envies i el penje al blog com entrada. Gracies per escriure. Una abraçada, b7s!
Quan tenia la vostra edat, em vaig quedar sola a casa una dies perquè ma mare hi era a l'hospital amb la meua iaia. Mon Pare sols venia per a dormir, jo dinava i sopava a casa de la meua tia i no vaig pensar que la meua pobra gosseta portava dos dies sense menjar. Vaig decidir posar-me a cuinar. Li vaig fer arrós amb llet, ja veus quina ocurrència!!!
I com estaria allò que la pobra gosseta no s'ho va poder empassar!!!
Des d'aquell dia vaig decidir posar-me a cuinar.
I a la pobra Linda li vaig comprar pinso per a gossets.
Ah, Maria, no saps l'alegria que em dónes!!! Ja m'ensenyaràs el poema
7milB7s per a les dues
Me encanta lo qué escribes Neus, no es por que seas mi nieta, aún estoy más contenta por que sé qué tienes unos profesores muy buenos que te apoyan. Un beso.
De la meua infància no recorde moltes trastades fetes per mi, potser per què era (i sóc) un bon xiquet. La norma que més transgredia era la de tornar prompte a casa, vivia feliç en un poble amb molts llocs divertits, més que tot en estiu. Ho recorde tot amb nostalgia.
A mi m'explicaven que de petita retallava els mitjons del pare per dalt, amb uns tisores, per fer-me'n braçalets... Ja veus tu quina enrabiada la mare.
Hola Neus. Sóc l'Helena, la filla d'en Florenci. He fet un blog on hi penjaré els meus contes i les coses que se m'acorreixin per el cap. I m'he fet seguidora teva.
Fins aviat!
Qué bons xiquets sou tots!!
Ja he anat al teu bloc Helena, felicitats!!
Una abraçada
Publicar un comentario