Voldría tindre el pintor
una paleta de color
per poder pintar la tardor.
Canvía l'oratge de carassa
i pleguem la carabassa
per adornar la casa.
Les fulles juguen amb el vent
i el fred es deixa caure,
xiulant, despulla l'arbre,
i s'adorm en un moment.
Quan arriba la tardor
canten ocells el comiat
se'n van buscant calor
i el paradís somniat.
5 comentarios:
Neus, el teu poema cobra vida ací, al blog, amb la teua foto. A classe ens acompanya i ens dóna molta llum, allí al mural on sobresurt baix la fulla que hem pintat amb el teu nom.
Espere que després d'aquest, en vinguen molts més i que no pares d'escriure ni de pintar amb lletres i sons tots els sentiments i sensacions que surten del teu cor.
Ets una autèntica meravella escrivint.
7milb7st
Jo també he fet un poema sobre la tardor per al bloc de Jesús M. Tibau, i això em fa ser conscient del valor del teu poema. Molt ben trobat el referir-te als ocells que marxen i que canten el comiat, el seu i el de la calor alhora. També m'atreu la teva referència al fred que cau damunt nostre com les fulles. De fet m'arriba tot el poema, i el lirisme de l'al·lusió al pintor sobretot.
Felicitats.
Enhorabona, Neus, sobretot pels dos següents versos:
"i el fred es deixa caure,
xiulant, despulla l'arbre."
tal vegada encara no t'han parlat de metàfora a l'escola i tu ja la utilitzes. Un bes.
Gràcies Miguel Ángel, però ja ho sé. Me´ho ha dit Joana. És quan gastes el sentit figurat de les paraules, o quan dius unes coses per a referir-te a unes altres que tenen relació.
Gràcies per eixos ànims, jo ho intente.
Publicar un comentario