Jo ja sé qué vaig a regalar per San Jordi!!

Mai m’havia esperat viure una vesprada tan especial. El dia 8 d’abril es va presentar a la sala Lliberal d’ Algemesí el llibre Besllum de Joana Navarro Franco.

El vespre de la presentació, estàvem una mica nervioses. Nuria, Joana i jo havíem assajat alguns poemes per recitar-los a la presentació del llibre. Mai li podré agrair a Joana la seua infinita generositat que ha demostrat al incloure un dels meus poemes per obrir el seu llibre.

Nuria, la meua companya de 5é ens va amenitzar amb “La Sonatina” de Beethoven, a més d’acompanyar-nos al teclat amb peces escollides per a cada poema.

Va ser tota una experiència seure a aquella taula i notar com m’esborronava amb les primeres paraules que presentaven el llibre que li dedicava Miguel Angel Briz. La sala estava de gom a gom, però hi havia un silenci total, la gent que havia vingut disfrutava cada paraula, cada vers, cada nota. Fins i tot alguns van plorar d’emoció. Quant em va tocar a mi estava molt nerviosa, no sé si algú ho va notar, m’han dit que vaig recitar el poema molt bé, encara que al principi sentia por, fins que va arribar un moment que aquella por, com una papallona després d’ haver sigut cuc, es transforma en felicitat.

Joana, estava guapíssima, radiant i va recitar els seus poemes com una mare que acarona al seu fill. I tant que ens va acaronar, tots aplaudiren molt, deien que no havien vist mai presentar un llibre amb tanta gent, amb tant de calor humà, tots pendents de cada vers.

El que si es ben cert es que aquella vesprada molts la recordarem.

Amb el permís de Joana, deixe ací la meua contribució a Besllum, que aquesta vesprada estarà als Jardins de Vivers, caseta 2 esperant la vostra visita. Ens vegem allí.

LA TARDOR

Voldria tindre el pintor
una paleta del color
per poder pintar el capvespre
d’un dia de tardor.
Està boig aquest oratge
ara fred, ara calor!
Com canvia de carassa,
quan pleguem la carabassa!
Juguen xiquets, juga el vent
tots junts en un moviment.
Cada canvi d’estació,
una nova cançó.
Com canvia el paisatge
quan arriba la tardor
Les fulles dansen al vent,
el fred, es deixa caure al temps;
xiulant, despulla l'arbre,
i s'adorm per un moment.

Neus M. Sangüesa
Tous, octubre del 2009

Dia del llibre

Estic molt contenta, he matinat un poquet més i tot per preparar aquesta entrada per que crec que l'ocasió ho mereix. El meu germà ha fet un poema!! això son paraules majors. El millor va ser quan va pensar amb Labordeta, i va acavar de dir el que volia. Ha sigut una activitat sobre el dia del llibre que va ser el 2 d'abril. Al principi no estava tan content de veure's aquest "extra", però jugant i llegint els poemes fantàstics de Mª Dolors Pellicer i Fina Girbés, he vist com se il·luminava. Ja està demostrat que hi han poemes per a tots. Ací teniu el poema de Pedro:

Els meus poemes

M'agrada llegir històries
participar en l'acció
conèixer els personatges
i viatjar sense avió.

Els poemes que més m'agraden
son els de Labordeta
amb tots els que me sé
omplic una llibreta.

La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus

Ahir vaig tindre oportunitat d'anar a una presentació de un conte molt especial. Un conte que té una historia molt interessant igual dins que fóra.

Em va agradar moltíssim com ens va contar Dolors, de Edicions 96, com aquest conte va arribar a convertir-se en llibre. Era com sentir un altre conte també molt bonic. Mª Josep Escrivà, la traductora, ens el va dedicar a la meua amiga Esther i a mi, el llibre, i, també amb Eva Pellicer, una actriu molt simpàtica que ens va llegir el conte, van fer una presentació molt original.

El conte tracta sobre una princesa que un dia, al posar-se les sabates de cristall, va ficar la pota ben posada, ja que es va haver de casar. I amb un príncep que no li pareixia mai bé com cuinava els cervellets de canari. La Ventafocs feia el que volia el príncep, fins que es va trobar a ella mateixa i va tornar a ser feliç.

He fet un xicotet poema dedicat a totes les dones i també a molts homes que, com la Ventafocs, un dia s’ompliràn de coses boniques.

Ací estem algunes de les princeses de la vesprada que gaudirem juntes del conte. Encara que falten la meua tia Encar, la tia Amanda, Clara, ma mare i moltes més.

Es visten de rosa
milions de princeses

que un dia desperten
amb un príncep blau
i ulleres negres.

Van a l'encontre
de coses boniques.
Hui son les reines
de una gran festa
per celebrar
que ja s'han trobat
elles mateixa.

O RATO

Nuestro amigo Javier ha tenido la amabilidad de enviarme este cuento en gallego, se entiende muy bien, trata de la historia de un ratoncito casero.

El cuento forma parte de un libro de cuentos titulado "Contos de lareira para nenos e nenas". Está ilustrado con unos dibujos fantásticos, la autora de estos dibujos es una de sus hijas. No consigo publicar desde word para que salgan los dibujos, a ver si alguien me ayuda.

La lengua gallega es una de las que más me fascina, me encanta cómo suena. Se pueden descubrir otras maneras de rimar, de cantar, de escribir y sobre todo de conservar palabras antiquísimas. Recuerdo la primera vez que escuché "La charanga" de Juan Pardo y me encantó como sonaban las palabras.

Gracias a Javier esta casita, a la que dedico el tiempo que puedo, es un poco más divertida, más interesante. Y como a mi me gusta, más entrañable.

O RATO

Na casa da miña avoa

hai un rato pequeniño

que nos amosa os bigotes

cando lle botan queixiño.

Sempre está roe que roe

tal cal neno o chupetiño,

move a nariz cando come

e tamén move o rabiño.

Ten un burato pequeno

xusto donde fixo o niño

e fuxe polo burato

cando o gato fai ruído.

Hai que ver que listo é,

penso que é moi espilido,

cando se move a vasoira

sae fungando coma un tiro.

Para min que é da familia,

eu xa lle collín cariño,

non fai bruído nin dano,

gustame o animaliño.

Ás veces cóllolle o rabo,

ás veces doulle un biquiño,

faime cóxegas coas patas

ata rir coma un meniño.

Corre polo chan apresa

se se sinte perseguido

e, cando ninguén vixila,

da mesa colle o cocido.

Non é parvo o lacazán

a máis de listo é moi pillo

prefire o caldo ben quente

antes que comelo frío.

Calquer día vou collelo,

se o encontro desprevido,

e vo-lovou poñer diante

para que podades ver

que é ben certo isto que digo.

Javier

A la nit

00:30 de la nit, senc un xicotet soroll que fa que recorrega per la meua pell un calfred. He agafat el batín per anar a vore el que passava. Al arribar a la cuina, he vist una xicoteta ombra que s’amagava baix la taula, més tard, he vist com a poc a poc, al mateix temps que unes veuetes diminutes es sentien pel pasillo, es sentia: “aibó, aibó, a casa a descansar...” amb una tonadeta ben coneguda i, uns donyets, em dedicaven un somriure.

Al dia següent, confusa per tot el que em va passar, li ho vaig contar a la meua mare, ella, no va fer molt de cas, no la culpe, ja que dir que haver vist 7 donyets...

Després de sopar, he començat a llegir al llit però de seguida que tots ja estaven amb la llum apagada, he tornat a sentir la mateixa tonadeta...

Vaig anar més a prop per enterar-me millor. Al final de la cuina, al acostarme cada vegada més al lloc del que pareixia que procedien, podia escoltar una música de fons, cada vegada més clara.

De sobte, veig una llum que s'encén al menjador i senc: - “ Neus, que fas?” la música, les llums, també s’apagaren. Clar, aquestos personatges no volien ser vistos per les mares dels xiquets, ja que, algunes mares, no totes, no els agraden ni creuen amb donyets i Peter Pan. Només aquells que volen tindre aquest dó però no gastar-lo, poden gaudir d’aquesta capacitat de viure el conte escollit cada nit i, sempre ser un xiquet, al menys, amb la imaginació.