amigos en los yermos

27 de noviembre de 2010

Estels


Les flors del cel
decoren la nit fosca
estels de llum.
Neus

Flowers in the sky
decorate the black dark night.
Points of light and stars
Joana

Mujer y luna
por la noche nos muestran
su luz más pura
Javier

Muller e lúa
polas noites amosan
a súa luz máis pura.
Javier

Lluna d´agost:
si al meu mar t´emmiralles,
pica´m l´ullet.
Joana

El forat negre
devorava els estels,
aturant el temps...
Pere

Fosca la nit,
s´engolia els estels.
Llampecs al cel.
Joana

Qué és això
il·lumina la claror
son els estels.
Esther

26 de noviembre de 2010

24 de noviembre de 2010

¿Hay alguien ahí?



Arreglando el jardín
el fin de semana
encontré en la fuente
a doña Rana
me saludó sonriente
con su cara feliz
de buena gente.

Después marché
hacia el trastero
que siempre había
algo rodero.
Allí vi a doña Araña
tocaba un rock
con mucha maña.

Se había hecho una guitarra
cosiendo hilos en una caña.
Me dedicó una canción
que me llegó al corazón.

¿Y esa botella en el rincón?
no sé si es vidrio o es latón.
Leo las letras escritas
y dentro huele a ¡patatas fritas!
En las letras pone: Casa Eusebio
No me acordaba ¡si vive un genio!

23 de noviembre de 2010

Terra

Hi ha fum al cel
i la Terra, malalta,
plora i crida molt fort.



Aigua i sabó
per a la roba bruta
i per al cel?
Neus



Pobreta la Terra
qué li hem fet?
ningú no té dret
Esther



22 de noviembre de 2010

Tic, tac

Reloj de la torre de la Iglesia en Cañada de Benatanduz (Teruel)

Tic, tac, tic, tac
-Di, varilla incansable
¿Cuánto hace que giras
tan responsable?
Tic, tac, tic, tac
-A mi no me cambia
el Sol ni la Luna, mantengo
el ritmo
como ninguna.
Tic, tac, tic, tac
- ¡Menudo invento!
mides el tiempo a cada momento.
Tic, tac, tic, tac
-Nunca me pierdo ni un instante
¡soy un invento interesante!

Ací deixe la traducció del poemeta al valencià que ha fet Joana molt acertadament, i que m´agrada molt, moltíssimes gràcies!!

Tic, tac, tic, tac
-Dis-me, vareta incansable
Quant fa que gires
tan responsable?
Tic, tac, tic, tac
-A mi no em canvia
ni el Sol ni la Lluna, mantinc
el ritme com cap altre instrument .
Tic, tac, tic, tac
- Quin invent!
mesures el temps a cada moment.
Tic, tac, tic, tac
-Mai em perd ni un instant
sóc un invent interessant!

Y aquí tenemos la traducción del poemita en gallego que ha traducido Javier, me encanta cómo suena, mi hermano y yo nos aprendimos los días de la semana y "La Charanga" en gallego y a veces vemos el canal de Galicia, porque me encanta esta lengua y con un poquito de esfuerzo, se entiende banstante bien. ¡Muchísimas gracias Javier!

Tic, tac, tic, tac.
-Di, vareta incansábel:
¿Cánto fai que xiras
tan reponsábel?

Tic, tac, tic, tac.
-A min non me cambia
o sol nin a lúa, manteño
o ritmo coma nengunha.

Tic, tac, tic, tac.
¡Miúdo invento!,
medes o tempo a cada momento

Tic, tac, tic, tac.
-Nunca me perdo un instante,
son un invento interesante.

20 de noviembre de 2010

Cada hora, una aventura



Hola! sóc Laia, hui vénen un amics a jugar a "conillets amagar, que la llebre no té por..." Jugarem en ma casa a les cinc i mitja i aquesta vegada vaig a guanyar-los.
Ma mare ha comprat un rellotge de peu, d'aquells grandots que tenen una porta per a donar-li corda. Serà un bon amagatall, de segur que així no em trobaran.
Ja ha arribat Paula, la meua amiga preferida i Marc, el seu germà major.
Una estoneta més tard, vindran Raül i Josep, que son més menuts que jo, juguem a les tisoretes per veure qui paga primer. Li toca a Paula, que ha perdut. U, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu... diu ella. Jo estic amagada al rellotge, però quan vull eixir, la porta es bloqueja, no s'obri! De sobte una llum il·lumina tot el rellotge, la campana sona, "ton, ton ton, ton, ton, ton" Una porta s'obri. Què es?- pense jo. I entre cap endins. Oh! Què bonic! És un jardí preciós. Sembla que estic en un somni. Sis arbres grans i frondosos, una piscina amb forma de dofíí unes plantetes de color rosa que quan ix el Sol canten una cançó. Hi ha una porta que he de creuar, quan em decideixc es fa tot fosc i apareix un home que em diu...
"Per a creuar aquesta entrada,
unes proves has de passar:
un pont màgic has de trobar
dues pomes blaves hauràs d´agafar
unes paraules màgiques hauràs de pronunciar
i a les set de món canviaràs.
Només tens trenta minuts.
No et quedes pensant i comença a buscar."
Paraules màgiques?, ja han passat trenta minuts?- dic jo. I de sobte, un pardalet passa i em deixa una carta que duu al bec. Quan l'agafe hi havia escrites unes paraules rares. Oh! Són les paraules màgiques que necessitava!
"La rama, de la cama, de l'arbre a coure,
al llit de nit i a la vall en cavall."
Ja ho tenia tot, les pomes en els arbres i les paraules màgiques. Sols em faltava buscar un pont on poder pronunciar-les.
Ah! Ja l'he trobat al costat d'un jardí. Em queda un minut per anar i pronunciar les paraules ràpidament.
"La rama de la cama, de l'arbre a coure,
al llit de nit i a la vall en cavall."
Uf! Quina hora és?. Les set! Una altra porta s'obri. Què serà? Oh! no! què trist! És la tardor, crec. No, no és la tardor, és el vent que ha fet una terrible malifeta amb les fulles i les flors. L'he de buscar i dir-li que no pot maltractar el jardí, que l'està deixant molt lleig.
Quan anava de camí per a buscar al vent, vaig veure una xiqueta de genolls dalt d'un banc. Vestia amb roba molt alegre i no parava de dir: "Laia torna, Laia torna, que cada guarda ha perdut el seu món!. Jo, preocupada, no entenia res de res. Eren les set i encara faltaven dues hores per a poder ajudar a cada guardià a tornar al seu món.
He de buscar una solució - vaig pensar. Alegria de viure era el nom de la xiqueta, així que li vaig dir que m'acompanyara a buscar la resta de guardians i ens vam adonar que a cadascun li deien igual que al seu món.
Així, al de les sis li deien Rellamp de por. Però estaven desordenats, no sabiem on buscar i on trobar els altres. Vaig pensar que igual el vent tenia alguna solució i me'n vaig anar a buscar-lo.
Sense saber com, vaig canviar de porta. La de les huit estava plena de dolços, seria per això de: "a les huit a la taula i al llit, al primer crit".
Vaig passar d'allí a la porta de les nou i, cosa estranya, em vaig trobar amb dues persones, un home vestit de dolços, un altre que anava tot ben vestit de vermell. Allà al fons del camí, hi havia un núvol gran, ple de vent per dins. Què bé! Era ell, el vent que havia estat buscant al llarg de tant i tant de temps! Si tot anava bé tindria la solució. I així va ser, ell em va explicar que sols hi havia quatre portes i cada hora no era com jo pensava. El que calia fer era tan senzill com col·locar cada guardià al seu món com ell sabia. Ell m'ho va dir i jo sense aturar-me un segon, els vaig recol·locar.
Alegria de viure havia d'anar al món de les sis. Rellamp de por a les set, Dolcet, amb els dolços, al de les huit, Vermell, el de la capa vermella, al de les nou.
Quan cadascú es va col·locar al seu món, la porta es va obrir i Paula em va pillar.
Aleshores em vaig adonar que era l'única que podia entrar en el món del rellotge, que era el meu món màgic i el temps sí que es podia parar.
Fi

19 de noviembre de 2010

En Las Grutas de Cristal


Una tarde después de comer salimos hacia el pueblo de Molinos, otra vez decididos a meternos dentro de otra montaña. Las Grutas de Cristal son Monumento Natural desde el 2006. Se encontraron en la entrada de la Gruta cuando se descubrió en 1961, un hombre y un niño enterrados. Con las investigaciones descubrieron que llevaban allí unos 25.000 años.

Llegamos un poco pronto y nos fuimos a tomar un refresco a un barecito. Menos mal que venía José y nos avisó de ¡¡un escurzón que iba directo al pie de mi iaia, menudo susto!! En un momento la chica del bar se hizo cargo de la serpiente como si fuera lo más normal del mundo, cuando de una mordedura, este verano, un vecino del pueblo estuvo más de una semana en el hospital. Ya no estábamos tan tranquilos en la terracita de piedra…

Cuando nos tocó entrar, la verdad, no me esperaba encontrarme tanta belleza. Emilio Jordán, el guía, explicaba con su encantador acento aragonés la historia de la cueva, lo que la Naturaleza hace desde hace tantos años sin pararse a pensar si alguien valorará el esfuerzo, lo que nos parecen piedras muertas, minerales sin vida, dentro de la cueva, con sus formas y colores, nos cuentan la historia del mundo, y la gente lo escuchamos en cada gota de agua que va formando las estalactitas y estalagmitas que hacen de esta cueva un verdadero palacio natural que se hace muy corto visitar.

10 de noviembre de 2010

Coral Bistuer


Hui, com estava maleta de la panxa me he entrtingut ficant una xicoteta informació sobre Coral Bistuer, que faig fer en un exercici de Valencià. Es una persona que admire. Coral Bistuer Ruiz (Madrid 16 d'occtubre de 1964) és una esportista espanyola, ara, retirada, famosa pels seus èxits en taekwondo. És cinturó negre 6é Dan de Taekwondo , ací mestre nacional i árbit de categoria mundial. Comença a practicar Taekwondo quan tenía 15 anys . Els seus pares es dedicaven a treballs molt importants, ja que es permetien, que Coral poguera fer tot el que feia a més del Taekwondo, cap al 10 d'Agost del 2001 es casà amb Javier Valero, amb qui va tindre 2fills, Ignacio Javier (2004) i Rodrigo Guillermo (2006). Va ser deu voltes campiona absoluta de Espanya en els anys: 1983, 1984, 1985, 1987, 1988, 1989, 1990, 1991, 1992, 1998.
  • Va ser la millor esportista femenina en 1992.

9 de noviembre de 2010

Haiku-mix

foto de José Mena

Cada volta

bufa molt fort el vent
hui fa més fred.


Aquell día
no sabia que fer
i vaig llegir.


El somriure
al món fa viure
riu lliure.

1 de noviembre de 2010

Halloween


En la televisión nos enseñan diferentes maneras de celebrar las fiestas. He hablado con gente mayor que no tiene ni idea de lo que es el Halloween, para ellos, el día de Todos los Santos significa dedicárselo a los que les faltan en la familia, amigos... Halloween ha convertido su tradición seria y religiosa en una fiesta de disfraces que para muchos no está bien vista.

Lo que yo no sé es si a América llegan los Reyes, comen jamón serrano y queso manchego. A mí de América me gusta la Coca-Cola, pero también me gustaria saber qué les "pegamos" nosotros.

Seguro que en sus orígenes católicos o celtas, tampoco tenía nada que ver con lo que es ahora. Ni los irlandeses que emigraron a América sabrían quién es Jack "el rey del mal", ni había pelis de miedo, ni tantas chuches. Bien está que es divertido disfrazarse y a todos nos gusta pasarlo bien, pero la televisión aparte de enseñarnos, nos "pega" costumbres que influyen en las nuestras. Cualquier día me veo celebrando Acción de Gracias.

Yo también soy defensora del profesor

Esta tarde mi madre nos ha hecho ver un vídeo que le ha mandado M.A. sobre los profesores. Pensaba contaros mi pase de grado en taekwondo, ¡por fin tengo el cinturón naranja! Entrenar me ha quitado mucho tiempo, y ha valido la pena, he ganado mi primer combate de verdad. Pero esto me parece muy importante.

Podéis ver el vídeo aquí: http://www.yotambiensoydefensordelprofesor.es/

No acabo de entender algunas cosas, vamos al colegio, hacemos nuestras tareas en casa y se supone que todo esto que hacemos cada día, es la educación que recibimos para saber ser personas de mayores. ¿Cómo se pueden hacer cosas tan feas a un profesor?

Yo sufrí maltrato por parte de un ex-compañero de clase, los profesores me ayudaron, y también a ese niño, le explicaron que el insulto y el maltrato no era la mejor manera de ir por la vida. Los profesores estuvieron a la altura, pero, claro, si en casa también los padres no tienen un respeto, una educación y una colaboración con los maestros, no se pueden tener resultados positivos.

Los maestros son personas que dedican su vida a enseñar, a educar, ya sean del cole, de instituto o de universidad y los alumnos tienen que respetar siempre igual que se respeta a los padres en casa. Así que podéis ver el vídeo, y si estáis de acuerdo, también podéis firmar.